martes, 14 de abril de 2009

Poema de Sant Jordiiiii


Molt de temps immersos dintre de la foscor,
però al final sempre arriba la llum,
surt el sol quan menys ho esperes,
i aconsegueixes posarte dempeu,
molt es poc dir...
tant que no recordo l'ultima vegada que em va cegar,
però ara és tot el contrari,
mai es fa fosc, mai concilio la son.
No sé si se'ns va aparèixer a la vegada,
o som la llum l'un de l'altre.
Només sé que vull que segueixi brillant per molt de temps,
prefereixo morir cegat per aquesta llum,
que viure mil anys amagat a la foscor,
prefereixo no dormir a somniar tantes vegades amb tu,
uns somnis que no superen a la realitat,
uns somnis que només serveixen per trobarte més a faltar,
i comptar les hores, els minuts, els segons,
per poder mirar de nou fixament a la llum,
aquestes dues llums que em fan vibrar,
aquests ulls que em deixen sense parla,
que m'estremeixen, m’immobilitzen,
aquests ulls que em tenen captivat.
Brilla el sol, brilla,
brilla en la foscor
brilla fins que no puguis més,
fins que caigui en un son profund,
somniant amb despertat al teu costat.
Perquè a vegades, els somnis és fan realitat...

No hay comentarios: