L'escola Mallorquina es el nom donat al conjunt de poetes mallorquins de la primera meitat del s XX, especialment el grup de la revista "La Nostra Terra", i dels primers anys de la postguerra, les característiques comunes dels quals s'anaren accentuant més i més fins a llur crisi cap al 1950. Bé que hom ha de considerar com els seus precedents directes Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, l'Escola Mallorquina seguí, de fet, una línia iniciada ja per Pons i Gallarza, la característica primordial de la qual seria la contenció, d'arrel clàssica, traduïda externament en la rigor acadèmica de la forma (li interessà per damunt de tot l'art i la musicalitat com a recurs fonamental de la poesia), de la temàtica (limitada i sovint paisatgista) i del to expressiu (volgudament mesurat, sense violències ni audàcies). Aquesta perfecció formal dels versos i l'humanisme clàssic i mediterrani que hi ha al fons de tota la seva poesia (heretat directament de Costa i Llobera però també dels italians Carducci, Pascoli o Leopardi) l'acosten en un cert sentit al noucentisme i sobretot a Josep Carner, que defensà en moltes ocasions l'estètica classicitzant dels poetes mallorquins.